Entrevista a Goran Bubalo al setmanari Directa

Es considera un dels ‘altres’, ja que no s’ha adscrit oficialment a cap de les ètnies o confessions majoritàries de Bòsnia i Hercegovina. Forma part d’una minoria. “Gràcies a Déu, sóc ateu”, comenta amb un somriure Goran Bubalo. Des que va acabar la guerra (1995), Bubalo treballa per la pau i la reconci- liació des de Network for Building Peace en un país que va quedar dividit amb els acords de Dayton en dues entitats ben definides ètnicament: la Federa- ció de BiH i la República Srpska. Els darrers temps, la dialèctica victimista dels diri- gents polítics ha elevat el grau de tensió i ha exacerbat les diferències entre comunitats. Text: Gemma Garcia i Carlos Castro Què t’empeny a treballar en la construcció de pau? Realment, no sé perquè ho faig. Suposo que va ser per la neces- sitat d’ajudar-me a mi mateix i, en- cara més important, per ajudar els altres. Si tu no ho fas, ningú no ho farà. Vaig veure atrocitats durant la guerra. Només vull que ningú no ho torni a passar mai. Lamentablement, les coses no han canviat gaire. Dayton no va portar la pau a Bòsnia i Hercegovina? Els acords van ser importants per finalitzar la guerra i portar la pau, però també van suposar la creació de diferències. Perquè ara tenim dues entitats, deu cantons, tretze governs, desenes de ministeris… Així, un Estat no pot ser sostenible. Dayton va ser clau fins el 1998, després, esperàvem canvis, arranja- ments… però mai no han arribat. Teníem més esperança l’any 2000 que avui i la comunitat internacio- nal no sap què fer, està completa ment dividida. Quins són els canvis que esperàveu? Hi ha molts problemes a Dayton. Per exemple, tenim tres presidents que es roten cada divuit mesos. Dos sorgeixen de la Federació, un croat i un bosníac (musulmà), i també un serbi que ve de la República Srpska. Així doncs, un bosníac que viu a la Srpska no pot ser escollit president i un serbi que visqui a la Federació tampoc. Els altres tampoc podem optar a la presidència ja que no som ni serbis ni croats ni bosníacs. Estic content d’haver nascut abans de la guerra, quan anàvem junts a l’escola i apreníem el mateix. Ara, els polítics juguen a crear diferències. És possible la reconciliació en un país dividit? Quan parlem de memòria i de re- conciliació, probablement parlem del problema més gran de la Bòsnia actual. Les escoles estan dividides, tenen currículums diferents, fins i tot la història que s’ensenya és diferent. Als llibres, cada nacionalitat va ser la víctima innocent a mans de la resta. Les noves generacions tenen l’oportunitat de trobar-se amb els altres, però són pocs els que ho fan perquè molts viuen a pobles ètnicament nets. Cadascú té els seus propis memorials i tots els bàndols es neguen a parlar de les víctimes dels altres. Des de la societat civil, estem intentant obrir el debat, però som molt pocs els que hi treballem; no està preparada. El govern no ho vol tractar, els polítics i els seus mitjans, que van planejar intencionadament la guerra, són els que imposen la diferència. Per tant, en certa manera, tots som responsables de la situació actual perquè els hem continuat votant. Quin ha de ser el proper pas, doncs? Sense justícia no hi pot haver reconciliació i, a Bòsnia, els gover- nants no accepten sentències con- tra els seus herois. Tenim un president a la República Srpska que nega el genocidi de Srebrenica, per exemple, quan hi va haver una comissió dirigida per serbis que va concloure que aquells fets havien succeït, quan hi ha sentències del Tribunal Penal Internacional que així ho reconeixen. El públic no vol saber que aquestes coses van pas- sar i els mitjans no en parlen. Tanmateix, tampoc crec que, si tota la gent que va cometre crims de guerra fos sentenciada, s’aconseguís la pau o la reconciliació. He treballat en aquest camp durant els darrers quinze anys i la situació ha anat empitjorant. Si perds els teus fills o tota la família, és impossible oblidar. Sé que és fàcil dir mirem endavant, però, per la gent que ho ha patit, és impossible perquè viu al passat. I sense perdó no hi ha futur, estem dins d’un cercle viciós. Com viuen la manca de justícia les víctimes? Amb indignació. Imagineu com de- u ser retornar a Prijedor –on van assassinar 5.000 persones–, no tenir feina, viure en condicions miserables i veure la persona que et va por- tar a un camp de concentració o que va matar el teu fill caminant lliure- ment pel carrer, somrient quan passes, tenint una bona feina… Això és una realitat en aquest país i a tots els bàndols. No em puc posar a la seva pell, és horrible. Com hi treballeu des de la teva organització? Tractem d’obrir les seves ferides per netejar-les. Ara, estem organit- zant esdeveniments públics. Treba llem amb un grup de 40 persones; són gent que parlarà sobre el que va patir, però que també enviarà un missatge de reconciliació. Al prin- cipi, els trainings eren com un divorci, tot eren retrets, però ara, la mateixa gent es fa petons quan es troba, es felicita les festes… són amics, el patiment els connecta, es- tan units pel dol. Són ells els qui tenen dret de parlar i no els polítics. Estic molt orgullós, són un gran exemple. Fa unes setmanes, mentre celebràvem un seminari, va morir un serbi que havia estat pre- soner a un camp de concentració durant la guerra. El primer que va donar diners pel funeral va ser un bosníac, després un croat… cap d’ells no té molts diners, però van aportar la meitat de la seva pensió –uns 50 euros– i ens van mostrar a la resta la seva humanitat. Aquesta és la raó per la qual vivim, és la nos- tra esperança, la BiH que volem.

• Regular