La mort no sabrà què fer amb tanta vida

El 2008, l’Ana era una jove periodista d’internacional amb una motxilla ja plena d’experiència. Aquell mes de març, alguns de nosaltres aterràvem a Pristina (Kosovo) amb moltes ganes però amb pocs mitjans. En un món, el del periodisme freelance, on moltes portes estan tancades a priori, l’Ana, que feia anys que ja treballava a l’Avui, ens va acollir amb els braços oberts i un joc de claus. Amb generositat, ens va tractar com uns companys més, com si ja formessim part de la llavors anomenada ‘tribu´.

Ens va guiar i ens va obrir camí. Així, ara fa deu anys, l’Ana va ser una de les fundadores del col·lectiu de periodistes Contrast. Una idea que havíem anat construint entre totes a foc lent, en llargues converses. Ens interrogàvem sobre com podíem fer -sobretot en l’àmbit internacional- un periodisme transformador i de denúncia, que posés el focus en les vulneracions de drets humans arreu. Un periodisme amb una mirada global, que enfoqués les més desafavorides per un sistema injust, així com a les constructores de pau. El món està ple de supervivents en lluita, només calia apropar-s’hi. I l’Ana ho feia amb respecte i honestedat. En un sector cada vegada més precaritzat, no era gens fàcil. Però l’Ana sempre ha trobat escletxes per on colar bon periodisme. Des que, de ben joveneta, va anar-se’n a Bòsnia pel seu compte -on va aprendre l’idioma i es va quedar a viure -, com en la seva etapa posterior d’enviada especial per l’’Avui’ als Balcans i a Orient Mitjà. O com a co-directora de la sèrie Després de la Pau, el 2011, amb un capítol sobre Bòsnia, on l’experiència i les xarxes d’amistat de l’Ana van ser imprescindibles. I finalment, els últims anys, com a corresponsal de ‘El Periódico’ a Jerusalem. Després d’anys compromesa amb la professió, el passat mes de març es va fer públic que l’Ana guanyava el premi Julio Anguita Parrado2020. Abans, l’any passat, ja havia estat finalista del Premi Cirilo Rodríguez. Encara li quedaven moltes històries per explicar, moltes ganes de comprendre i d’ajudar-nos a fer-ho. No va deixar de dedicar-se al periodisme, insistir-hi i resistir-hi, ni tan sols quan fa tres anys va començar a lluitar contra un càncer molt agressiu. Fins a l’últim moment, ha estat esgarrapant temps a la malaltia per gairebé acabar undocumental, que ha codirigit amb la Beatriz Lecumberri, sobre les injustícies i discriminacions que pateixen les dones amb càncer a la franja de Gaza. Falta algun serrell, però el pentinarem amb vosaltres, Ana. Una dona resilient i autònoma, filla orgullosa d’una altra dona resilient i autònoma. Una lluitadora que va entendre que el periodisme -com la vida- era millor i es gaudia més en equip. I s’hi va entregar. Es va aferrar a l’energia -quan costava de trobar- i al positivisme fins al final i va cuidar-nos així. I així hem intentat cuidar-la. Ens deixa un llegat de periodisme rigorós, compromès amb la justícia global i teixit amb virtuts: humilitat, generositat i molta perseverància. Celebrem, Ana, la teva vida plena, però massa curta. Afortunats d’haver pogut obrir algunes escletxes amb tu, et trobarem molt a faltar. pero sobre todo llegaste temprano demasiado temprano a una muerte que no era la tuya y que a esta altura no sabrá qué hacer con tanta vida.

A Roque, Mario Benedetti

• Regular